,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Notícies > França: Turbulències pre-electorals

França: Turbulències pre-electorals

VIENTO SUR entrevista a François Sabado

dijous 11 de gener de 2007

Totes les versions d’aquest article:

 


VIENTO SUR entrevista a François Sabado [1] [2]

VIENTO SUR: La possibilitat d’una candidatura unitària anti-neoliberal a les pròximes eleccions presidencials ha despertat un ampli interès a l’esquerra alternativa europea. Però el desenvolupament del procés i la posició en ell de les diverses organitzacions i corrents polítics i socials sembla bastant confús. Per altra banda, es tracta d’un tema polèmic, fins i tot dintre de la LCR. Volem conèixer les posicions de la direcció de la Lliga i les teves pròpies opinions sobre els temes més candents d’aquest procés. Per a començar, pots resumir-nos la posició general de la Lliga?

François Sabado: El punt de partida de tot aquest procés va ser la victòria del No al referèndum del 29 de maig. Per primera vegada des de fa molt temps es feia fracassar un projecte de l’Europa liberal. Va ser llavors completament natural que hagués hagut una prolongació tant a nivell de l’acció contra els atacs liberals com una aspiració a construir una resposta electoral del No d’esquerres. Al plànol de l’acció, no hi ha hagut problemes majors principalment a la mobilització contra la directiva Bolkenstein, o en solidaritat amb les lluites dels joves contra el CPE (Contracte Primer Ocupació). Encara que cal assenyalar les divergències aparegudes durant el moviment entre, d’una banda, l’esquerra socialista, el PCF que es negaven a posar en qüestió al govern de dretes existent, i per altra banda, una organització com la LCR que, fins i tot amb les seves limitades forces, va intentar orientar el moviment contra el govern Chirac-Villepin.

En el terreny electoral hi ha també aquesta aspiració unitària, però aquí les coses s’han complicat, doncs les qüestions electorals i institucionals plantejaven, fins i tot al plànol parlamentari, el problema del poder, bé en el plànol polític global -quina ruptura amb el liberalisme?- o en el de les respostes governamentals. És la raó per la qual des de setembre de 2005 hem dit al PCF que estàvem disposats a discutir sobre totes aquestes qüestions. De fet, hem escrit que el PCF estava en la cruïlla: bé triaria continuar la dinàmica del No d’esquerres antiliberal rebutjant clarament tota nova aliança parlamentària i governamental amb una direcció del PS que havia votat ‘Si’ a la constitució europea, i en aquest cas, estàvem disposats a constituir un front antiliberal amb totes les components del No d’esquerra, entre elles el PCF, fins i tot a les eleccions, o bé el PCF intentava compaginar la cabra i la col, discutir amb el LCR però al mateix temps preservar els seus acords amb el PS i en aquest cas, no podria contar amb nosaltres per a constituir una alternativa política de conjunt... Estàvem disposats a discutir i a partir d’aquí, hem portat a terme la discussió sobre dues qüestions íntimament lligades:

a) La defensa conseqüent d’un programa antiliberal implica incursions en el camí de la ruptura amb el capitalisme. Una defensa del servei públic exigeix no solament fer marxa enrere en allò que la dreta ha privatitzat sinó també en allò que l’esquerra va privatitzar, el que implica preconitzar solucions generalitzant formes de propietat públiques i socials per als transports, l’energia, les telecomunicacions i altres sectors clau de l’economia?. Hem respost defensant la necessitat d’una ruptura anticapitalista. El PCF, per exemple ha defensat la idea de fer marxa enrere en allò que la dreta ha privatitzat però no sobre el govern de l’esquerra plural –del que formava part el PCF- va privatitzar. Sobre l’ocupació, defensem solucions radicals com la prohibició dels acomiadaments producte de l’especulació. El PCF es manté en fórmules generals de defensa de l’ocupació sense plantejar el problema d’una confrontació amb la patronal.

b) La segona qüestió en debat tracta sobre la qüestió del govern. Pensem, que la defensa d’un programa antiliberal en continuïtat amb el NO al referèndum no pot acompanyar-se d’una coalició parlamentària o de la participació en un govern amb la direcció del PS. Es pot participar en un govern que, en la correlació de forces actuals està dominat per la política social liberal de la direcció del PS? Es pot fer un govern comú dels defensors del SI a la constitució europea i de qui es van oposar a la política del TCE (Tractat Constitucional Europeu)?. Hem respost que no sense dubtar-lo. El PCF ens ha explicat que no es podia descartar la hipòtesi d’un canvi de política del PS, que es podria fer que el PS es mogués... i contemplar llavors la hipòtesi d’un govern.

Però tenint un doble discurs, el PCF ens proposava d’una banda una sèrie de fórmules més o menys radicals però al mateix temps, sense fer moure’s al PS, participava en reunions amb la seva direcció per a discutir una alternativa programàtica comuna de tota l’esquerra i feia llistes comunes amb ell en les eleccions municipals parcials en Bordeus... rebutjant una proposta d’una llista unitària antiliberal. Proposta que hem fet a tots els protagonistes del No d’esquerres, inclòs el PCF. El PCF ha rebutjat la nostra proposta. Hem dit que el PCF estava en la cruïlla. No ha volgut desprendre’s de les seves relacions de subordinació amb el PS.

A partir d’aquí la situació no podia desembocar més que en un esclat de l’arc de forces del No d’esquerres antiliberal. No volem deixar-nos arrossegar a un govern d’esquerra plural nº2. Aquesta qüestió, per altra banda, no és solament una qüestió francesa. Es planteja a Itàlia amb la política actual de ‘Refundació Comunista’ que dóna suport al govern Prodi de centre esquerra. Es planteja a Berlín on el Linsk Partei acaba de ser sancionat pels electors per haver gestionat en termes socio-liberals la ciutat de Berlín amb la direcció del SPD. Si tenim aquesta posició no és per sectarisme. Som els defensors sistemàtics de la unitat d’acció de tota l’esquerra, inclòs el PS, al terreny de les lluites i de les mobilitzacions... però en el terreny del poder hi ha delimitacions fonamentals que no es poden esbiaixar que posen en joc la qüestió de la independència de l’esquerra radical, doncs què hi ha després dels problemes plantejats a Itàlia o a Alemanya?. En una situació en la qual hi ha resistències socials i polítiques al liberalisme, en la qual hi ha emergència de forces en ruptura amb aquest liberalisme, l’esquerra radical o bé roman independent del centre esquerra o de les cúspides socialdemòcrates o bé s’integra en aliances amb el centre esquerra i la socialdemocràcia. Nosaltres optem resoltament per la primera solució, i per tant rebutgem la política del PCF que roman sobredeterminada per les seves aliances institucionals amb el PS. A partir d’aquí, hem defensat la perspectiva de candidatures unitàries antiliberals però amb aquestes dues condicions: un programa conseqüentment antiliberal i una perspectiva independent, principalment en el terreny governamental, de la direcció del PS.

Hem dit fins i tot que presentàvem un candidat per a influir en aquest debat però que estàvem disposats a retirar-lo a condició que hagués un acord polític sobre aquestes qüestions. Més precisament, hem tingut una bona fórmula que concentrava el nostre plantejament “el que ens importava era el guió, no el repartiment d’actors!”. Però fins a avui, els animadors d’aquests col·lectius unitaris i la direcció del PCF no han volgut respondre als problemes polítics plantejats per la LCR.

Podem distingir tres posicions polítiques significatives més dintre del procés: la del PCF, la dels sectors que donen suport la candidatura de José Bové i la de qui busquen una posició de consens “no partidari”. Com les caracteritzaries?

Bové s’ofusca per aquesta situació i crida a Buffet i a Besancenot a retirar-se i deixar-li aparèixer com el candidat unitari. Per a nosaltres el problema no és el repartiment sinó el fons polític i tenim el mateix problema amb Buffet i Bové sobre la qüestió de les relacions amb el PS fins i tot si és sota formes diferents. En el fons, hi ha un acord de totes les components del No d’esquerres excepte la LCR a discutir amb el PS sobre alternatives programàtiques i governamentals. De fet el no d’esquerres antiliberal era una aliança dels reformistes d’esquerres, socialistes o posestalinians, de republicans “anti-europa liberal”, altermundialistes, anticapitalistes revolucionaris. Una vegada la dinàmica unitària desapareguda els aparells reformistes d’esquerres han tornat a la seva política tradicional i en particular l’aparell del PCF que té com prioritat la gestió de les seves posicions institucionals. José Bové no té aparell i representa a tot un sector de la altermundialització, amb el qual compartim molts combats al terreny de l’ecologia política i la lluita contra els OGM per exemple, però roman presoner de certes concepcions de “pressió lobbysta” sobre la socialdemocràcia o els partits d’esquerra dominants. Pot ser molt radical en una qüestió pràctica com la lluita anti-OGM... però al mateix temps no contempla la política sense plantejar el problema d’aliances parlamentàries o governamentals amb el PS. El que en la situació actual de la correlació de forces li duu a posicions subordinades al PS en les grans qüestions.

També, el problema que plantegem al PCF, sobre les qüestions d’aliances amb el PS, ho vam plantejar també a Bové. Per exemple, José Bové que ha declarat que no es presentaria si Fabius fos el candidat del PS. Es veuen els problemes i les ambigüitats que plantegen les posicions d’un José Bové.

Com és la realitat dels comitès unitaris?

Els col·lectius, però sobretot les mítings, pel no d’esquerres van reunir durant la campanya varis milers de ciutadans. Avui l’aspiració unitària roman forta però els col·lectius no tenen ja la representativitat i la força que tenien durant la campanya del No. Això remet a l’efecte del No d’esquerres sobre la situació política. La dinàmica del 29 de maig va ser molt fort< contra la política liberal europea... però no va ser suficientment forta per a desembocar en una nova situació política canviant la correlació de forces, primer entre la classes populars i les classes dominants, després al si del moviment obrer entre el PS, el PCF, una sèrie de corrents reformistes d’esquerres i els revolucionaris. Una cosa era la dinàmica a la base als mítings en els col·lectius en plena campanya... i altra cosa és més d’un any després la campanya dels col•lectius que estan compostos per militants que a més pertanyen d’una certa generació –molts d’ells al voltant de la cinquantena-. Però més, el no d’esquerra era plural des de l’esquerra socialista fins als revolucionaris. Nombroses organitzacions d’organitzacions o de corrents es van unir al seu si: l’esquerra socialista ha tornat al PS, els corrents i els militants del PCF han tornat a donar la prioritat a la recerca d’un equilibri burocràtic intern més que a la dinàmica del no d’esquerra antiliberal, i altres a les seves opcions d’origen.

Sobre aquestes qüestions polítiques, cal reconèixer-lo, hem perdut la batalla. El sentiment unitari i les maniobres de la direcció del PCF han estat més fortes que els nostres arguments. Les reunions nacionals dels col•lectius no han volgut clarificar les qüestions plantejades. Això ha permès a la direcció del PCF avançar els seus peons, continuar les seves reunions amb la direcció del PS... Alguns, per altra banda, comencen a adonar-se de l’orientació que el PCF vol imprimir als col·lectius i això crea tot un seguit de problemes... Però aquí es planteja una segona qüestió, és l’especificitat del terreny electoral. Quan hi ha front únic en l’acció, són els més resolts, els més determinats en l’acció unida qui surt guanyant... i en general els reformistes desconfien del front únic en l’acció doncs perceben el perill d’una radicalització del procés.

En el tema de les eleccions, és diferent. El més fort no és el més determinat per a l’acció o la mobilització, sinó qui té més posicions institucionals, més aparell i qui té una solució electoral més compatible amb les relacions de forces electorals i institucionals... i això passa, per a derrotar a la dreta, per a tenir electes, per a obtenir noves posicions... per una aliança amb el PS... més enllà fins i tot dels continguts o de les polítiques!. En aquest joc el PCF guarda, a pesar del seu debilitament orgànic i electoral, una sèrie de bases. El PCF reivindica més de 100.000 membres, als comitès fins i tot amb una estimació molt optimista no superen els 5.000 membres, entre ells molts responsables comunistes. Per això, avui la direcció del PCF ha decidit presentar a Buffet com a candidata del PCF i candidata dels col·lectius unitaris. I el PCF utilitza la seva relació de forces per a ofegar les discussions als col·lectius i intentar arrossegar a tots els col·lectius després de Buffet.

Avui prosseguim la discussió amb una sèrie de militants o corrents o organitzacions en els col·lectius. Però al rebutjar clarificar una sèrie de qüestions polítiques, la majoria dels animadors dels col·lectius han rebutjat traçar una via clarament independent de la direcció del PS. Per això les condicions per a una candidatura unitària no estan reunides. El PCF tindrà el seu candidat amb la seva orientació, i no podríem deixar-li la representació del No d’esquerres. Així decidim presentar a Besancenot però retirar-li si hagués un acord polític. Avui aquest acord és cada vegada menys probable. Per tant, vam treballar per a presentar a Olivier Besancenot.

Segons algunes cròniques de premsa i també opinions de persones d’esquerra, incloent a militants coneguts de la Lliga, la Lliga no estaria col·laborant a la configuració possible d’una candidatura unitària i podria pagar un preu polític alt pel que seria una manifestació de “sectarisme”. Com valores aquests problemes?

Comencem ara la nostra campanya. Serà una campanya anticapitalista. La situem en la continuïtat d’un No d’esquerres que per a desplegar-se com alternativa global ha d’ancorar-se a la qüestió social i la independència respecte al social-liberalisme. El nostre programa parteix d’una sèrie d’exigències socials i democràtiques: l’augment del poder de compra, la defensa del servei públic, el dret a l’ocupació estable i garantit amb l’exigència d’un sistema de seguretat professional que en els fets prohibeixi els acomiadaments, començant pels acomiadaments producte de l’especulació borsària. Olivier Besancenot és l’únic candidat que ha començat també una campanya contra les discriminacions, les violències policials contra els immigrants i els joves. Fem un gran treball amb una sèrie d’associacions de joves i de sense papers.

El nostre adversari és el sistema capitalista, el govern, la dreta i en particular el seu representant en les pròximes eleccions, l’ultraliberal autoritari Nicolas Sarkosy. Però vam acusar a l’esquerra i en particular al PS d’adaptar-se al liberalisme, de no trencar amb el que ha fet la dreta, de buscar la conciliació amb la patronal. La direcció del PS es reivindica del que ha fet l’esquerra plural de Jospin, rebutja desfer les privatitzacions realitzades per l’esquerra al començament dels anys 2000. Aquestes són les raons fonamentals de la nostra negativa a aliances amb la direcció del PS. Volem una ruptura radical amb les polítiques liberals portades a terme des de fa una vintena d’anys per la dreta i l’esquerra. El PS no la vol i el PCF subordina una sèrie de mesures antiliberals als seus acords amb la direcció del PS.

Des d’aquest punt de vista és el qual constituïm una alternativa, amb una política antiliberal conseqüent recolzada en la mobilització de la joventut i dels assalariats. Aquesta política té indubtablement avui un eco en la població. Des de fa diversos mesos, els sondejos indiquen una popularitat certa de Olivier, un assalariat –un carter- un jove, un militant anticapitalista amb el qual milions de persones poden identificar-se, una referència que pot permetre en un plànol electoral fins i tot molt deformat reconstruir una perspectiva i una consciència de classe contra la patronal i el sistema capitalista liberal. Els sondejos donen a Olivier Besancenot entre el 4 i el 6%, entre el 3 i el 4% a Arlette Laguiller i solament entre el 2 i el 3% a la candidata del PCF Marie Georges Buffet. En aquesta situació es comprèn millor tots els esforços de la direcció del PCF per a descartar la candidatura de Olivier, però fins a avui sense èxit.

Per descomptat, no ens enganyem, no confonem els sondejos amb els vots. La pressió pel vot útil –a favor del PS- serà molt forta. La nostra campanya serà molt difícil. Però vam pensar que en la situació actual, enfront de la duresa dels atacs liberals i a l’adaptació de l’esquerra tradicional al liberalisme, és indispensable construir una alternativa “massissa” que resisteixi a la pressió i que tingui pes en la construcció de les relacions de forces necessàries. No sabem si hi ha també una “excepció francesa” en el pes que té l’esquerra revolucionària en la situació. En tot cas val la pena continuar defensant aquesta “excepció”.

Notes

[1François Sabado és membre del Comitè Executiu de la LCR i de la direcció de la IV Internacional.

[2Traducció del francès al castellà de Alberto Nadal per a Viento SUR.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici